Tot model té quelcom d’especial i de peculiar vers altres models. Cert és que hi ha força similituds entre uns i altres però el cas és que les diferències entre tals també són molt importants i fàcilment visibles. Barça i Madrid no són una excepció, ambdues institucions busquen sempre l’èxit i l’excel·lència mitjançant tres pilars bàsics en l’estructura de tots dos clubs: Política comunicativa, política de fitxatges i màrketing, i estil de joc. I què genera això? Imatge i opinió. Positiva o negativa? Però a grans trets, qui són els grans artífex d’aquestes opinions? Sens dubte els seus entrenadors. Pep Guardiola i Jose Mourinho. Dos líders, dos inspiradors, dos guanyadors. Dues persones que fan ús de les rodes de premsa per captivar l’espectador. Un d’ells d’una forma més humil i l’altre de forma més provocadora però, al cap i a la fi, dues maneres de ser i fer. D’un se’n destaca la seva personalitat responsable, les seves ganes incansables de treballar i millorar, la seva influència, la seva disciplina i el seu sentit de col·lectivitat, d’equip, de conjunt. Per contra, si alguna cosa podríem dir de Mourinho és que resulta força més provocador, més egocèntric, algú a qui li costa reconèixer quan ha perdut pel simple fet que el rival ha estat millor i que prefereix culpar afers exteriors, com la tasca dels àrbitres, abans que reconèixer que els han passat pel damunt. No obstant això, són molts els que diuen que tot respon a una estratègia per desestabilitzar al rival i per aïllar als seus jugadors de tota pressió externa.
Pel que fa a l’estil de joc també podríem creure que es tracta de dues persones diferents. A tots dos el que més els interessa és guanyar però mentre que un no dóna massa importància als mitjans que utilitza per aconseguir-ho l’altre pensa que el joc alegre i el manteniment dels valors és quelcom imprescindible per arribar a ésser un club respectat. La gent veuria Guardiola com un entrenador d’allò més ofensiu, variat, dinàmic, intervencionista, inesperat. Un entrenador que afirma que la millor defensa és un bon atac i és que, com et poden crear perill si tens la pilota la major part del temps?
El Barça, al llarg de la història i ara més amb en Pep, ha estat vist sempre com un equip fidel a una idea de joc, a una filosofia de ser molt cuidadosos amb la pilota, de respectar al rival i de fer especial palesa a la qualitat tècnica dels seus jugadors. Per contra, tot i que no vol dir que això sigui així, els afeccionats veuen Mourinho (i els seus equips) com conjunts més aviat defensius, extremadament ordenats tàcticament i que donen molta importància a la estratègia per així poder destruir i anular el joc del rival. I si per aconseguir-ho cal recórrer a provocacions i acusacions no dubta en fer-ho.
Però passem ja a parlar dels clubs en sí, uns clubs que tenen una política de fitxatges similar però a la vegada diferent. Amb un únic objectiu, incorporar els jugadors TOP del mercat, però mentre que un dels dos està disposat a pagar allò que se li demani l’altre avantposa abans la delicada situació econòmica del club. A més a més, des de l’etapa de l’expresident Núñez el club blaugrana destaca per invertir i donar oportunitats a jugadors joves formats a la casa des de nens. Per contra, el club dirigit per Florentino Pérez i entrenat per Jose Mourinho prefereix fer ús del talonari abans que confiar en joves jugadors del planter. Ningú posa en dubte que ambdues canteres són d’allò més productives però si una cosa podem afirmar sense que resulti gaire agosarat és que jugar al primer equip del Barça essent jugador del futbol base (on se’ls ensenya la filosofia del club, els valors, l’ADN blaugrana) resulta molt més probable que essent-ho del Madrid.
I quina imatge es crea llavors al voltant d’aquests dos clubs? Per un cantó podríem dir que el Barça és vist com un club elegant, molt respectuós i d’allò més respectat. Un club que posa per davant sempre el manteniment dels valors i de la imatge aconseguida al llarg d’aquests anys, un club que fins i tot ho avantposa, o si més no, ho critica si l’augment de riquesa del club pot condicionar el manteniment d’aquests valors. Un club premiat per la seva aposta pel planter i mundialment admirat.. Del Madrid veiem, a dia d’avui, que és considerat com un club desconsiderat i irrespectuós, un club prepotent subordinat a la figura del seu entrenador Jose Mourinho, al que no dubten en riure-li totes les gràcies.
El periodista català de Artur Peguera TV3 feia recentment unes reflexions molt interessants en una entrevista sobre les figures de Mourinho i Guardiola, hi digué coses com les següents: “Tots dos són dos comunicadors però a la vegada són diferents. Només has de mirar els seus equips, el Barça és un equip elegant, que vol agradar, que cuida la pilota, que juga amb il·lusió... En canvi el Madrid és un equip que no li importa el camí sinó la finalitat, vol ser directe, arcaic, no busca l’estètica i fins i tot en ocasions no són ben bé un grup unit. Guardiola és educat, no necessita ser barroer per donar un cop d’atenció i en canvi Mourinho és provocador. Tot i que Mourinho és de deu, com a entrenador és un deu, un excel·lent. Aconsegueix el que vol i com vol, no li importa el camí però és un guanyador com cap. Assoleix els seus objectius, ell vol provocar i ho aconsegueix. Vol carregar-se la pressió i ho aconsegueix. No li interessa que es parli de futbol? Doncs no es parla de futbol. I crec que ho fa expressament perquè en ocasions no li interessa parlar-ne. És la seva manera de fer i fins ara li ha anat bé així que ell seguirà fent. Però crec que les rodes de premsa no són com ell vol sinó com els periodistes volen, i crec que aquests periodistes no s’atreveixen a fer-li preguntes compromeses perquè el dia que li fan reben. Com el dia que anomenà hipòcrita a un company només perquè li digué que s’estava queixant... Sap dominar al personal, sap que estem en un moment de màxima competència i juga amb això. És a dir, és conscient que dos diaris madridistes com As i Marca competeixen per ser el diari capdavanter i ell ofereix privilegis a aquell que el fa quedar millor. Com per exemple aquell dia en que es negà a concedir una entrevista a un d’aquests diaris perquè el dia abans l’havia criticat públicament.
