-Esdevenir periodista fou un camí difícil? En el teu cas va ser fruit d’un do innat o de posar-hi molt d’empeny?
En el meu cas va ser fruit de la casualitat. Vaig estudiar Enginyeria Industrial, però no m’omplia i vaig decidir canviar. El meu oncle em va suggerir que provés amb el periodisme esportiu, ja que jo era atleta en aquells moments, i el director del Diari de Barcelona, Manuel Martín Ferrand, va acceptar la proposta d’un nano de 19 anys i em va oferir entrar de meritori. Tota aquella generació de periodistes, Martín Ferrand, Josep Pernau, Antonio Franco, Botines, Soteras, Sorolla, Faulí, Cadena, Batalla, em van ensenyar l’ofici. Mai els hi podré agrair tot el que van fer per mi. Van ser uns mestres fantàstics.
-Creus que el ser emprenedor és un valor que hem de tenir en ment els futurs comunicadors?
Probablement sí perquè el mon de la comunicació ha canviat de manera radical. Els mitjans clàssics estan sobrepassats per la realitat i s’han de reinventar sense saber gairebé com. El periodista no pot quedar-se aturat esperant que s’arregli la professió. Cal fer passes individuals en alguna direcció.
-Tu et consideres algú emprenedor?
Suposo que sí. Potser no de manera premeditada, sinó intuïtiva. La vida m’hi ha anat portant i jo m’he hagut d’anar adaptant per no quedar-me enrere.
-Quin és el valor essencial que creus que ha de tenir tot bon comunicador?
La honestedat. El mestre Puyal ho explica molt bé. Oblidem aquella rucada de la objectivitat. La objectivitat és pròpia dels objectes, no dels subjectes. Però la honestedat és obligada. El periodista ha de lluitar per ella, fins i tot si la realitat li esguerra els titulars.
-Aleshores, un periodista no ha de ser sempre objectiu?
No! Ha de ser honest, honest.
-S’està perdent el periodisme tradicional amb l’auge dels Sálvame, Gran Hermano...?
El periodisme és explicar el que succeeix. Penso que hi ha perills molt més importants que aquests. El pes de la indústria, els interessos comercials, la manipulació de les grans corporacions, la mentida vestida d’estadístiques, la mandra periodística de sortir de la redacció, el pes dels gabinets de comunicació, la deshonestedat professional... Hi ha factors molt més importants que un programa de misèries televisives.
-Creus que actualment es premia més tenir una cara bonica que ésser un bon comunicador?
És trist però probablement sigui així. I no únicament en el periodisme, sinó també en la societat en general, sobretot envers les dones, a les que se les valora pel seu rostre en tants i tants àmbits.
-El món 2.0 ens permet ser una mica periodistes a tots?
Ho permet, però no vol dir que tothom ho sigui o ho pugui ser. Que el suport o el mitjà no ens faci perdre de vista les bases essencials del que vol dir ser periodista: fer recerca, preguntar, explicar, ser honest amb la realitat... En paper o a la xarxa, tant se val. L’important és respectar el codi.
-Creus que actualment és més senzill esdevenir periodista esportiu si abans has estat jugador o entrenador professional?
Tot ajuda, però no tinc aquesta percepció. Altre cosa és per ser tertulià. Però les tertúlies són això: tertúlies, no periodisme.
-Parlant de comunicadors, creus que Mourinho i Guardiola són bons comunicadors? Quins valors creus que transmet cada un d’ells?
Són molt bons tots dos. Fantàstics. Cadascú amb els seus objectius. Cadascú té un relat indiscutible. Guardiola acostuma a anar pel camí de l’esforç col·lectiu al voltant d’una idea comú que els uneix en l’esforç i, com a esportista que ha estat, reivindica els valors fonamentals de l’esport. Mourinho té un relat més lligat a la seva exitosa experiència personal com entrenador i reivindica més els seus triomfs i també la fermesa amb que els seus jugadors formen pinya al seu voltant. Però tots dos són genials.
-Tito Vilanova afirmava en una ocasió que en les rodes de premsa de Mourinho no es parla mai de futbol, això és bo o dolent pels periodistes?
Hi ha un sector del periodisme que gaudeix de les paraules grosses que, en ocasions, empra Mourinho. Un altre sector gaudeix molt més quan es centra exclusivament en el futbol, que també ho fa forces vegades.
-El periodista Guillem Balagué comentava que Mourinho t’abraça amb les seves paraules? Què en penses? Creus que ho pot fer tot bon orador?
Mourinho és un gran comunicador i aquesta és una virtut imprescindible en els temps actuals. Sense discurs és difícil completar un èxit. Però igual que és difícil ser un bon periodista sense tenir un bon discurs. La qüestió és que t’escoltin.
-Penses que els mitjans de comunicació són plenament influents en la opinió que té la gent d’una persona o institució?
Són molt influents. Les persones construïm la realitat a partir dels missatges que generen uns quants focus: els mitjans, grans predicadors i corporacions.
-Quina opinió et mereix doncs programes com Punto Pelota o el mateix Tomás Roncero?
Cap opinió. Vaig comprendre al seu moment que no cal tenir opinió sobre totes les coses del nostre entorn.
-Per què les empreses compren aquests programes? És el que vol la gent? Hem d’oferir doncs el que vol la gent o el que creiem que la gent ha de rebre?
La indústria periodística ha deixat de ser especial i ara és com qualsevol altre. Posa uns productes a l’aparador i intenta vendre’ls. De vegades encerta i d’altres no. Simplement és una botiga més del mercat.
IGNASI SALAFRANCA SORT
Recién terminada la final del Torneo Internacional Alevín de F7 me entra ese deseo insaciable de escribir sobre aquello que todos hemos visto, sobre el último partido pero sobretodo sobre aquellos jugadores que nos han maravillado. Además de un resultado que, en mi opinión, es más anecdótico que trascendente, a lo largo de estos días hemos tenido la oportunidad de gozar de algunas pequeñas y jóvenes estrellas del fútbol. Jugadores con maneras que, ojalá, lleguen a algo en un futuro cada vez más próximo. No son pocos los jugadores que me han llamado la atención, futbolistas que han llegado al torneo sin ser grandes estrellas pero que sin duda se van habiéndose convertido en las grandes atracciones de la competición.
